Entrevista del Club Alumni ETSEIB a Josep Maria Font, director del laboratori de recerca BIOMEC

Ets el primer exalumne que entrevistem que segueix a l’ETSEIB, com a professor, investigador i membre de l’equip directiu. Com recordes el teu pas per la carrera?

Ets el primer exalumne que entrevistem que segueix a l’ETSEIB, com a professor, investigador i membre de l’equip directiu. Com recordes el teu pas per la carrera?

El recordo com un temps molt bonic de la meva vida. Sóc d’Agramunt, a Lleida, i venir a l’ETSEIB va significar un canvi important. Vaig venir a viure a Barcelona compartint un pis d’estudiants. Et trobes una metodologia molt diferent a la de l’institut, tens companys amb perfils diferents i també estàs lluny de la família. És una experiència totalment nova.

El canvi de nivell respecte a l’institut és molt important i el primer any va ser dur. Havia d’anar a classes al matí i estudiar a la tarda. Per mi va ser una cursa de fons. Se’m va donar bé i me’n vaig sortir, però a base d’esforç i sacrifici. Després ja vaig sentir una mica menys de pressió i vaig gaudir més de la carrera, especialment a segon i tercer. Sobretot gràcies a que vas tocant les diferents disciplines de l’enginyeria, que és el motiu pel qual vaig triar industrials. M’agradava la física i aplicar-ne els conceptes. 

En resum, ho considero una etapa molt positiva de la vida, vaig aprendre molt i vaig fer molt bons amics que encara conservo.

Amb quina assignatura vas gaudir més? I aprendre? I la que més et va costar?

Em va marcar molt “Mecànica”. De fet, ara tinc la sort de ser-ne professor. És una assignatura molt dura, possiblement la que requereix més esforç de tota la carrera. Hi vaig dedicar moltes hores perquè m’agradava, va ser un repte. L’assignatura és difícil però alhora està molt ben preparada i hi ha molta coordinació entre el professorat. A l’escola s’imparteix un nivell molt alt en Mecànica, i els estudiants que l’han portat bé surten amb un gran coneixement en aquest àmbit, que és un avantatge competitiu respecte a altres titulats en enginyeria industrial.

T’agradaria canviar o millorar alguna cosa dels estudis de l’escola?

Tot i que ara hi ha assignatures com Projecte I i II, que són assignatures més pràctiques on integres coneixements; durant la carrera pensava, i ho segueixo fent, que seria útil potenciar més aquesta integració. Per exemple, que els estudiants poguessin treballar en projectes que integressin diferents tecnologies del que és l’enginyeria industrial. Les assignatures t’ensenyen de forma separada cada camp i de vegades costa combinar les disciplines. Al treballar en projectes reals te n’adones que necessites integrar la part mecànica, de subministrament elèctric, l’electrònica o la programació. Treballar amb projectes que relacionessin aquestes disciplines ajudaria els estudiants a tenir una visió més àmplia, real i aplicada de les diferents assignatures.

Quina va ser la teva primera feina?

La meva primera feina va ser l’estiu de segon a tercer en una empresa de Manresa d’engranatges que es deia Pujol Muntalà, vaig fer d’ajudant a l’oficina tècnica. Al reprendre el curs universitari vaig començar com a becari al Departament d’Enginyeria Mecànica amb el professor Agulló. Em va agradar perquè treballava en diferents projectes de robòtica aplicada, finançats per un centre de recerca de la Generalitat, i això em permetia aplicar els coneixements de la carrera a projectes reals. Vaig aprendre molt i m’ho vaig passar bé.

Un cop acabat el teu pas com a estudiant per l’ETSEIB, vas fer el doctorat. Què et va motivar a fer-lo?

Quan vaig acabar industrials tenia ganes d’aplicar l’enginyeria per millorar el món i la vida de les persones. Per mi la manera de canalitzar-ho va ser fent recerca que tingués un impacte directe sobre les persones. També m’hi va conduir una motivació docent, el meu pare és professor d’institut i a casa sempre em van transmetre aquesta vocació. Una possible sortida que se’m va acudir era ser professor a la Universitat i fer recerca.

Al Departament va sortir la possibilitat de continuar investigant en el mateix projecte que estava treballant fent-ne una tesi doctoral, primer amb una beca doctoral i després també amb una plaça com a professor ajudant. En paral·lel, em vaig apuntar al Màster en Enginyeria Biomèdica, com a eina per aplicar els coneixements d’enginyeria a millorar la vida de les persones. Llavors era un màster d’un any de la Fundació de la UPC.

I després vas anar a Mont-real, al “Centre for Intelligent Machines” de la Universitat McGill a fer un postdoctorat. Què hi vas anar a fer?

Al postdoctorat va ser quan vaig iniciar la recerca en biomecànica. Tenia ganes d’aprofitar el postdoctorat per explorar un camp nou, canviar una mica respecte al que havia estat fent durant la tesi. Així, vaig canviar l’àmbit de robòtica mòbil, on treballava amb algorismes de predicció de la localització de robots mòbils, per un camp on tingués més rellevància la dinàmica. Vaig buscar un grup on hi havia un professor que feia recerca en dinàmica de sistemes multisòlid, és a dir, aplicava la mecànica a sistemes amb molts cossos. Al veure al meu currículum que havia fet el Màster en Enginyeria Biomèdica, el professor em va proposar obrir una línia d’investigació en biomecànica del moviment. Aquell any a Mont-real va ser on vaig començar en el món de la biomecànica, i on va sorgir la idea d’iniciar aquesta línia de recerca a la UPC al tornar a Barcelona.

Què creus que aporta als enginyers de l’escola fer el doctorat un cop acabat el màster?

El doctorat permet fer ús de dos atributs importants de l’enginyer o enginyera, que són la creativitat i la imaginació. La contribució científica d’un doctorat en enginyeria és desenvolupar alguna innovació, com per exemple un algorisme que permeti millorar el control d’un sistema, o un producte o giny nou. L’enginyeria industrial t’aporta un coneixement transversal que et dona moltes eines per desenvolupar aquest tipus d’innovacions.

Actualment s’estan potenciant molt els doctorats industrials. És un programa molt interessant perquè té per objectiu apropar la recerca universitària a les empreses i centres tecnològics. En aquest sentit, penso que l’enginyeria industrial hi té molt a dir, ja que la recerca d’una escola d’enginyeria, a més de generar nou coneixement, hauria d’estar enfocada a solucionar una necessitat real.

Quin paper juga l’enginyer industrial al món de la recerca?

A nivell personal crec que el que aportem és que podem englobar coneixements de camps diversos i aplicar-los per desenvolupar nous productes que millorin la societat en la que vivim. Penso que les empreses haurien de fer un plantejament més arriscat apostant per contractar enginyers amb doctorat. Aquest perfil ajudaria a les empreses a desenvolupar productes nous i disruptius. Si es valorés més fer el doctorat, potenciaríem aquest perfil i produiríem tecnologia més innovadora. Aquí tenim cert desavantatge respecte països com Alemanya o Japó, on són més les empreses que tenen departaments grans d’R+D.

Seria interessant també que els alumnes tinguessin la consciència que els seus professors fan recerca i tiren endavant projectes, i que la nostra recerca fos més permeable en el procés d’aprenentatge. Potser aconseguiríem motivar-los més a fer el doctorat.

Poc després d’acabar la teva formació amb el postdoctorat vas fundar el laboratori de recerca BIOMEC, el 2009. Amb quins objectius el vas crear?

Al tornar vaig començar a crear la línia i les bases del que acabaria sent aquest grup de recerca. Hi ha un període en què s’ha d’anar guanyant massa crítica abans que el grup sigui reconegut per la Universitat. Es tractava de reunir un conjunt de persones que tinguéssim aquest objectiu de recerca comú dins de la UPC.

A poc a poc s’hi van anar unint persones del Departament, i vam aconseguir atreure recursos competitius per investigar. Amb aquests recursos vam poder comptar amb estudiants de doctorat, alguns dels quals es van quedar després al grup. També vam anar integrant molt talent de ETSEIB, estudiants de màster i de grau, que són un més de l’equip. Així vam anar creant aquest conjunt de gent amb una visió compartida. També disposem de col·laboradors nacionals i internacionals, tant de l’àmbit acadèmic com de l’àmbit clínic.

El Laboratori d’Enginyeria Biomecànica ha crescut molt, quins camps estudieu?

L’objectiu del grup és, per una banda, analitzar i simular el moviment humà mitjançant l’ordinador i tècniques d’anàlisi de sistemes mecànics. D’altra banda, utilitzar aquest coneixement de la biomecànica del moviment humà per crear dispositius robòtics que assisteixen el moviment de persones amb afectacions neuromusculars.

En alguns projectes ens centrem en la part d’anàlisi i simulació. Per exemple, analitzem el moviment de pacients i proporcionem al personal clínic dades objectives que permeten diagnosticar de forma més acurada un dèficit motor. Aquestes tècniques també permeten monitoritzar l’evolució d’un pacient a qui se li aplica una determinada teràpia de rehabilitació. En altres projectes, desenvolupem dispositius d’assistència a la mobilitat, amb l’objectiu de millorar les capacitats de les persones que han patit lesions neurològiques o medulars.

Hem sentit molt a parlar de l’exoesquelet del grup BIOMEC, l’ABLE. Quins són els objectius d’aquest aparell, i que el diferenciarà de la competència?

El que ens vam plantejar amb l’ABLE era si podíem millorar la mobilitat de les persones amb lesions medul·lars baixes. Aquestes persones actualment disposen d’uns suports ortopèdics que immobilitzen el genoll i el turmell, i els permeten posar-se drets i caminar, però són dispositius difícils de posar, demanen molt d’esforç i la marxa és molt poc natural. Per tot això, aquestes persones acaben utilitzant la cadira de rodes per moure’s.

Vam pensar que incorporant un motor elèctric al genoll que fes de múscul artificial i controlant-lo adequadament els hi podríem millorar la marxa i crear un producte que fos atractiu. Al final l’ABLE ha acabat sent un sistema d’actuació format pel motor elèctric i una transmissió d’engranatges que s’incorpora al suport ortopèdic. A més, també s’instal·la un sensor sobre aquest suport que detecta en quin moment ha d’actuar el motor. Aquest sistema permet a la persona caminar d’una forma més natural i, a més, la utilització del dispositiu permet millorar la seva salut, autonomia i qualitat de vida general. També té un factor molt important de motivació i autoestima, ja que permet a aquestes persones posar-se dretes i caminar, i mirar a la resta del món a l’alçada dels ulls un altre cop.

Vam començar a desenvolupar el projecte amb finançament públic des de zero, fent prototips, provant motors, sistemes de control que en facilitessin l’ús... Aquí és on considero rellevant el que comentava abans, el nostre perfil d’enginyers industrials ens va ajudar a integrar coneixements de tots els camps que necessitàvem, en aquest cas la part mecànica, que els rodaments aguantessin, un programa informàtic que prengués les decisions correctes, tota l’electrònica incorporada, els motors elèctrics, etc.

Després vam participar en un programa de la Caixa, el Programa CaixaImpulse, on vam rebre finançament per portar el producte al mercat. També estem en un programa d’acceleració de Boston, amb qui estem acabant de definir el producte final i el pla de negoci. A finals d’aquest any volem tenir tancat un prototip comercial, viable per portar-lo al mercat. Llavors ens tocarà tornar a trobar finançament per continuar el procés, que ens hauria de portar a comercialitzar l’ABLE en un any i mig després de la certificació com a dispositiu mèdic.

Esperem que el projecte tingui un impacte molt gran en la societat, millorant molt la qualitat de vida d’aquestes persones.

Què ens espera en el futur de l’enginyeria biomecànica?

Crec que en el camp dels robots de rehabilitació en els propers anys hi ha d’haver una revolució. S’hi està treballant en laboratoris de moltes universitats del món, s’estan desenvolupant sistemes amb un control més precís, lleugers, més practicables per a les persones. Fins i tot, hi ha grups treballant amb exoesquelets tèxtils, en els quals les forces es transmeten a través de cables integrats a la roba. Es desenvoluparan sistemes amb molt potencial de ser utilitzats, ja no només per persones amb lesions medul·lars o neurològiques, sinó també per part de la gent gran.

Nosaltres, des de BIOMEC, voldríem poder proveir exoesquelets amb un cost accessible a totes les persones amb lesions medul·lars o neurològiques.

Quines aptituds creus que són necessàries en els enginyers d’avui dia? Quin perfil d’enginyers t’agrada incorporar al teu equip?

Per mi una part molt important és la creativitat, la capacitat de saber integrar diferents coneixements i, així, crear dispositius nous. També la constància. Tot és sempre molt complicat i és important ser perseverant i veure el procés com un aprenentatge. A més, és interessant formar-se en aptituds transversals com saber comunicar, treballar en equip o saber liderar.

Per acabar, un parell de preguntes personals:

Com t’agrada passar el teu temps lliure?

Dono molta importància al temps que puc passar amb la família, és important estar amb els teus en el temps lliure. Amb el poc temps que em queda m’agrada molt fer esport i gaudir de la natura i la muntanya en especial. Vaig a córrer sovint i cada estiu faig una ruta d’una setmana pel Pirineu. També he fet el Camino de Santiago, la Matagalls Montserrat, etc. Finalment, m’agrada molt viatjar, ho faig durant les vacances i també gràcies als congressos als que anem per presentar la nostra recerca i relacionar-nos amb altres investigadors.

Ens recomanaries algun llibre o article interessant?

Una novel·la que em va enganxar molt és “El metge” de Noah Gordon, també m’agraden molt els llibres de l’autor japonès Haruki Murakami.

 

Martí Tarragó Aymerich

Keywords
Alumni home